Feliz cumpleaños enano!

Uganda, la perla d'Àfrica

La ciutat de Mwanza ens espera després del llarg i esgotador viatge on hem creuat pràcticament tot el nord de Tanzània.
Aquesta és la principal ciutat industrial al sud del Llac Victòria. Això es pot veure tant sols caminant pels carrers, nets i força ordenats i on la presència de pidolaires és molt menor en comparació amb altres ciutats de la seva mida. Pels seus carrers plens de vida transiten molts homes de negocis, companyies de transport aquàtic i propietaris de botigues que venen a comprar gènere als molts venedors majoristes que es troben al centre, la gran majoria d'ells indis.

Aprofitem els dos dies que ens quedem aquí per passejar i viure la pura vida mercantil africana, mentrestant passen les hores als molls del port que carreguen mercaderies i persones amb destí als ports d'Uganda i Kenya. Ens donem també el luxe d'anar a menjar una pizza a un restaurant del centre que a part de fer unes pizzes boníssimes, formen part d'un projecte educatiu comunitari molt interessant, i aprofitem també per recórrer les farmàcies de la ciutat per proveir-nos de les pastilles per la malària ja que ara entrarem en una zona molt més perillosa per contraure aquesta malaltia.
Les postes de sol sobre el Llac Victòria són precioses. Aquest llac és el segon més gran del món i serveix de frontera natural entre els països d'Uganda, Kenya i Tanzània. Lamentablement no ens hi podem banyar ja que hi viu un paràsit molt perillós anomenat Bilharzia que passa de la pell a la sang i allà comença a causar estralls. El seu efecte és devastador i pot causar la mort per diferents fallades als òrgans vitals en pocs dies.

El vaixell que agafem i que ens portara fins a Bukoba, ja gairebé a la frontera amb Uganda, és un antic vaixell de l'època colonial anglesa que reutilitzen per cobrir aquesta ruta amb passatgers.
Tot i no ser la nostra intenció, ens veiem obligats a comprar els bitllets en primera classe. La tercera, tot i ser molt barata, la desestimem directament perquè es viatja dret a la plataforma on hi ha les mercaderies i els animals, havent-te de buscar la vida per trobar un espai per estirar-te i passar tota la nit a la intempèrie. En la segona, que és la que normalment agafem, es viatja en cabines de 6 o 8 persones però per a la nostra sorpresa es troben separades per sexes i no ens deixen dormir junts, per tant, comprem el bitllet de primera que tampoc és gaire més car.

El trajecte de 10 hores, tot i ser de nit es fa molt especial ja que durant tot el trajecte, enmig de la foscor total, ens veiem rodejats de milers d'espelmes que provenen de les petites embarcacions de pescadors que passen la nit treballant. N'hi ha tantes que al principi no sabem que són, la visió és certament bucòlica. El trofeu que cerquen aquests pescadors és la tilapia, el peix més famós del Victòria, semblant al llobarro i d'un sabor molt bo sobretot si es cuina a la brasa. És el plat típic de la regió i es pot trobar cuinat de mil maneres diferents, per això gairebé tots els dies que passem als pobles que circumval·len el llac aprofitem per menjar aquest deliciós peix.
Les estridents sirenes del vaixell ens desperten un cop hem arribat al port de Bukoba. Per si un cas, un jove mariner fa una ronda per tots els cambrots colpejant amb força la porta, assegurant-se de que tothom estigui despert i llest per desembarcar.

Son les 6:05 del mati i el sol just comença a treure el cap pel Llac Victòria. En aquesta latitud del planeta tant a prop de l'Equador, tant la sortida del sol com la posta són ben diferents del que estem acostumats a veure. A la tarda el sol literalment s'enfonsa i s'ofega dins l'aigua atorgant-li uns colors vermellosos fascinants. Al matí en canvi, les primeres llums de l'alba venen acompanyades amb un sol naixent que emergeix de dins l'aigua i en aquest cas és la blavor de l'aigua i l'horitzó la que li dona un color més fosc i blau.

Bukoba serà on ens acomiadarem de Tanzània, després d'haver-hi estat un mes i d'haver gaudit tant descobrint els seus tresors. Sense cap dubte és un país de contrastos: des del paradís idíl·lic de Zanzíbar, els seus pobles costers d'aire colonial, les muntanyes al més pur estil nepalès, ciutats industrials, pobresa, deserts, selves, volcans, fins al pobles i carreteres literalment en la pols vermella que entra per tots els orificis del teu cos i de la teva ànima.

Entrem a Uganda amb el que és una constant en els nostres viatges, moltes vegades agobiants, altres divertits, però sempre insalvables problemes burocràtics fronterers.
Els oficials, molt educats i correctes però inflexibles, ens demanen que paguem el visat en dòlars posteriors a l'any 2000. Tal com ja ens va passar a la frontera de Tanzània, els diem que no disposem d'altres bitllets i que els hem tret d'un banc espanyol i que no són falsos... però ens diuen que no poden acceptar-los de cap manera i que l'únic que podem fer és mirar de canviar-los tornant enrere fins trobar els oficials de Tanzània perquè ens canviïn els nostres bitllets per altres més nous.
Aquestes són les coses que t'armen de paciència durant els viatges, i que sense elles els viatges no serien el mateix. Així doncs, li demanem a l'oficial ugandès que ens acompanyi per tal de pregar plegats als oficials tanzans perquè ens facin el favor i molt amablement accedeix a fer-ho per tal d'aconseguir una cosa que a priori sembla impossible.
No sé si per la cara de pena que fem o per la presència de l'oficial ugandès, els tanzans accedeixen a fer-nos el canvi després d'estudiar-se bé el bitllet i que hagi passat per 9 mans.
Així és la nostra entrada a Uganda, un país que coneixem ben poc però que ens crida molt perquè tothom que trobem pel camí ens parla meravelles d'ell.

Uganda, a part de tenir una bandera molt graciosa i característica, es diferència dels seus veïns per tenir una xarxa de carreteres més que acceptable.
El trajecte que ens porta des de la frontera fins a Masaka, el primer poble que trobem, el fem en unes 4 hores. Allà només fem una parada logística per l'endemà seguir camí fins a Kabale en 8 hores més de bus.
Durant les 4 últimes, però, no tenim la sort de trobar una carretera en bon estat, tot el contrari, està plena de forats i és d'una terra argilosa molt relliscosa. Durant tota aquesta jornada ja no trobem busos públics per fer el trajecte, si no que hem d'agafar matatus per cobrir aquesta distància. El conductor del vehicle ens fa patir durant una estona perquè esta conduint molt ràpid i no dubtem en dir-li que redueixi la velocitat.
La nostra sorpresa ve quan després d'haver-li dit per segona vegada i haver amenaçat que no pagaríem el bitllet, ens adonem que hi ha un altre passatger que està reclamant exactament el contrari, i és que el conductor vagi més de pressa. Té pressa perquè segons diu l'espera un negoci molt seriós a Kabale i considera que el transport públic ha d'anar el més ràpid possible. Cap dels altres 20 passatgers ens fa costat i això porta a una discussió sense fi ja que ens trobem amb dos visions totalment contraposades, ja que a l'Àfrica la seguretat i la vida no semblen tenir el mateix valor que per a nosaltres. Tots ells son locals que viatgen d'un poble a un altre per diferents motius i dubtem que cap d'ells tingui tanta pressa com per posar la seva vida en perill...

Kabale és un poble que es troba al mig de les muntanyes a 2000m d'alçada, essent el poble més alt d'Uganda. La frontera amb Rwanda està a uns 30km i la de Rep. del Congo a uns 50km.
Es tracta d'una zona muntanyosa molt fèrtil i compta amb una vegetació molt poblada. El seu principal reclam turístic es troba a menys d'una hora d'aquí, el Bwindi Impenetrable National Park, la llar dels famosos goril·les de muntanya.
Aquests primats són únics al món i ve gent d'arreu especialment per veure'ls. Aquesta petita zona d'Àfrica esdevé l'últim reducte d'habitat d'aquests animals i l'únic lloc del món on encara es poden veure. El problema més gran que trobem, a part de la llista d'espera de més d'un any que hi ha per veure'ls és que només podem accedir pagant els 500$ que costa la visita de tant sols 1 hora de poder presenciar la vida d'aquest goril·les en el seu habitat natural.

En comptes d'això, ens quedem a Kabale per preparar-nos per les excursions que farem per aquesta zona.
La primera cosa que fem és buscar una moto que ens serveixi per explorar la vall del Llac Bunyoni, ja que no hi ha cap transport públic que puguem utilitzar fora dels dies de mercat, i amb la moto volem intentar donar una volta per aquesta regió que és coneguda com la Suïssa d'Àfrica. El qualificatiu li va posar Winston Churchill en el seu primer viatge a Àfrica de l'Est com a corresponsal i no és per a menys ja que el paisatge és increïblement verd i l'aigua està ben present al llac Bunyoni. En aquest cas si que ens hi podem banyar tranquil·lament, sense perill de Bilharzia, ni cocodrils, ni hipopòtams, ni res que ens faci témer per la nostra integritat.

Amb la moto ens és més fàcil la feina de trobar un bon càmping per estar-nos uns dies a prop del llac i ràpidament trobem un que ens agrada molt i entra dins el nostre pressupost. El seu mànager és un home holandès que porta més de 15 anys a Uganda i s'ha casat amb una jove ugandesa. És molt xerraire, i ens lloga una tenda de campanya a pocs metres de l'aigua i també ens deixa una de les seves canoes per navegar pel llac.
Allà coneixem una parella d'overlanders que estan fent la volta a Àfrica amb el seu 4x4. Són de Liechtenstein i han descendit tota la costa oest des de Marroc fins a Sud-àfrica i ara estan pujant per l'est fins a Sudan. Entenen la vida com l'entenem nosaltres i hi ha moltes coses que ens uneixen, així que ràpidament ens fem amics i compartim els capvespres en xerrades interminables sobre anècdotes que els han i ens han passat en els respectius viatges.

Dediquem cadascun dels dies que passem al llac per fer diferents activitats. Un dia el passem sencer amb la moto recorrent els camins entre plantacions de te i cafè, i intentem arribar a trobar les fonts del llac, però és tan gran que se'ns fa tard i hem de tornar abans que es faci fosc. Un altre dia, el dissabte, visitem el mercat setmanal on es reuneixen els habitants de les aldees del voltant per vendre el seu bestiar, verdures, roba de segona mà... Les fotos en aquests indrets d'Àfrica no són gens ben vistes; no sabem si tenen antigues creences ancestrals sobre els mzungus i les càmeres de fotos, però el fet és que no ens deixen i fins i tot s'enfaden si treus la càmera per fer alguna foto.

La gespa al costat del llac ens serveix per assecar-nos al sol després del bany en les seves aigües fresques. La canoa ens permet arribar a les vores del llac i remar durant les primeres hores del dia o les últimes resulta una experiència molt relaxant on només se sent el so del rem a l'aigua i la boira cobreix les muntanyes de la vora.
Els nens que llauren els camps més propers, baixen corrents molt encuriosits amb la nostra presència per preguntar-nos com ens diem, d'on som...
Als matins veiem com les flors dels nenúfars s'obren alimentant a nombrosos grups d'abelles que a la tarda, quan les mateixes flors tanquen els seus pètals les obliguen a marxar al seu niu; això vol dir que un altre dia ha passat per elles.

Un nou títol del Barça baixem a celebrar a Kabale amb tota la parròquia culé que hi ha al bar més futbolero del poble. De fet, el seguiment que fan dels equips espanyols és més aviat ridícul comparat amb els anglesos, però no obstant guanyem per golejada al nostre etern rival per a tots els suporters barcelonistes que hem anat trobant pel camí.

Definitivament descobrim en aquest llac un lloc màgic i el recomanarem insistentment a la gent que coneguem pel camí.
L'últim dia a Kabale tornem la moto, escrivim a internet i visitem un museu molt interessant que han construït per donar a conèixer com era la vida a les tribus Bakiga. En aquesta visita descobrim moltes coses de la vida tribal que desconeixíem, i ens adonem que existeixen certes similituds entre la vida ancestral i la vida moderna sobretot als països subdesenvolupats.

Una altra llarga jornada de matatu ens condueix direcció nord des de Kabale fins a Fort Portal. Travessem el parc Queen Elisabeth i les seves explanades immenses atapeïdes d'animals i colors verds infinits. Aquest parc junt amb el Lake Eduard és un dels llocs d'Uganda on es pot trobar més fauna i vida salvatge, tot i que en un nombre molt més reduït del que vam trobar a Kenya. Això és conseqüència dels diabòlics anys que el país va ser governat pel dictador Idi Amin. Durant aquest temps de guerra i gana, civils i soldats entraven a les reserves per caçar qualsevol animal per tal de poder menjar. D'aquesta manera pràcticament es va extingir del país la presència de lleons, zebres, girafes... Poc a poc el ministeri de turisme està reintroduint més animals sabedors del potencial que el turisme representa en l'economia local del país.

Arribats a Fort Portal, ja fosc, ens veiem obligats a passar la nit en un hotel asquerós i que és l'únic on trobem una habitació lliure. Sempre que viatgem d'un lloc a un altre intentem arribar a destí durant les hores de llum, ja que a la nit la foscor dels carrers no convida a passejar amb les motxilles amunt i avall en busca d'un hotel net i barato.
La decepció que ens enduem és tremenda quan descobrim que no ens podem dutxar als lavabos comuns després d'un llarg dia de viatge ja que es trobem molt bruts i deixats.

Al dia següent marxem molt d'hora l'habitació i comencem la búsqueda d'un conductor de dala-dala per tal de convence'l de que agafi dos dies de festa i ens llogui la seva moto per poder endinsar-nos lliurement en els boscos de Kibale.
Els dala-dala representen un mitjà de transport públic urbà molt útil i eficient. Són motos esquelètiques d'uns 50cc d'origen segurament xinès que tenen el seient posterior embuatat. Fan el servei dels nostres taxis però amb l'avantatge que trobes centenars d'ells i que no congestionen gens ni mica els carrers plens de clots de Fort Portal. En teoria en una d'elles hauria d'anar només el conductor i el passatger però hem arribat a veure fins a quatre persones en més d'una ocasió.
La missió no resulta senzilla, no pel preu que ens demanen sinó per l'estat en que es troben aquestes motos. La gran majoria de les que trobem no tenen frens o la suspensió està clavada, les rodes llises o el volant esta torçat; res apropiat pels camins que hem d'agafar.
No es fins al quart amb que parlem que ens ensenya una moto amb unes mínimes garanties de poder carregar el nostre pes i la motxilla, i fer tots els quilòmetres que volem fer i poder tornar a Fort Portal sense que res hagi passat.

Durant el camí que ens porta cap a Bigodi, travessem el bell mig del bosc del parc nacional de Kibale. Els sons potents que provenen del seu interior són esfereïdors. Aquest bosc compta amb la concentració de primats més alta del món, entre ells més de 600 ximpanzés. L'excursió per anar a buscar ximpanzés costa aquí més de 120$ per cap, així que decidim optar per visitar els boscos i aiguamolls que hi ha a prop en un projecte comunitari que han muntat amb l'ajuda d'una ong per tal de revitalitzar l'economia de la comunitat local.
En els nostre recorregut de 4 hores gaudim d'una vegetació exuberant i podem veure diferents espècies de primats: els colobus vermells i els blancs i negres, els micos de cua vermella... així com infinitat d'ocells de colors que omplen el bosc amb els seus cants. El guia ens explica algunes curiositats sobre les plantes que anem trobant. Ens ensenya el Papyrus, utilitzada pels egipcis per fer paper; la planta del cacau, de la qual podem tastar el seu fruit fresc; o el cafè salvatge que creix a les vores del camí. Ens mostra també les diferents fulles de palma que les dones del poble fan servir per teixir catifes o cistells i fins i tot podem practicar la tècnica i fer una petita obra.

A part d'aquesta interessant visita, també ens atrau molt la proposta que ens fan de conviure amb una família durant la nostra estada allà.
Coneixem al John Tinka, un dels impulsors del projecte i d'aquest tipus de turisme a Uganda, i ràpidament ens sentim molt a gust a casa seva amb ell i la seva gran família. No sabem quants són, però ens expliquen que a Uganda no es quantifiquen els éssers vius i encara menys els humans, així que no ens ho diran i ho haurem d'esbrinar... saben que ens serà impossible!
Tot i que al principi tots ens mostrem una mica tímids, ràpidament ens guanyem als nens amb els jocs que a tots els infants del món els agraden. Amb els petits passem el dia jugant a pilota, pedra-paper-tisora, i altres jocs, mentre els germans grans es dediquen a fer totes les feines de la casa. Es increïble veure com són de responsables aquests adolescents que exerceixen com autèntics pares amb els seus germans petits.

La Grace, de 19 anys, es una cuinera excel·lent. Tot i que tothom col·labora a l'hora de fer el menjar, ella és la que porta la veu cantant. A la nit mengem tots asseguts a terra fent una rotllana i assaborim els deliciosos plats típics: matoke, posho, millet, salsa de nous, kasava... la cuina ugandesa és tot un descobriment!
Després de sopar comencen els balls i els tambors i els més grans expliquen històries i fàbules tradicionals i fins i tot s'atreveixen amb algun que altre acudit.

Son una família encantadora i ens sentim molt be amb ells, però tots nosaltres sabem en acomiadar-nos que difícilment mai més ens tornarem a trobar.
Així són les coses als viatges, amics que fas i després perds per sempre, afectes que creixen i s'esvaeixen al cap de poc. Potser aquesta és la millor manera de sentir l'amistat.

Feliz cumpleaños mama!

Terra vermella

Ens trobem de nou a Pangani, un poble coster creuat pel riu que porta el seu mateix nom on gairebé tots els seus habitants es dediquen a la pesca. Els seus carrers conserven encara, tot i que en molt mal estat, les construccions de l'època colonial; però el que més ens agrada és una altra cosa: aquí hem trobat el llit més gran que hem vist mai i pot ser que sigui un dels més grans d'Àfrica! Ens allotgem a una pensió que gestiona una dona gran que no parla res d'anglès on paguem 5000Tsh, és a dir, uns 2 euros i mig. Les habitacions són mitjanament grans i netes, els lavabos són compartits i bastant bruts, però el llit és increïble (2'5x2'5) i ens encanta. En aquests viatges tant llargs quan trobes coses que et fan sentir còmode les has de gaudir i intentar allargar-les al màxim, ja que mai saps quan tornaràs a trobar una altra cosa igual.

Marxem del poble altra vegada en direcció nord per anar a trobar la ciutat industrial de Tanga. La connexió de busos ens obliga a fer una volta bastant gran ja que el nostre destí està a l'oest. Des d'allà agafem un altre bus que ens portarà en 9 hores fins a les muntanyes Usambara. A aquestes alçades ja deixem el mar per anar a trobar la muntanya. El trajecte s'inicia seguint la pista sense asfaltar de 200km de Pangani a Tanga resseguint en tot moment la costa i travessant extensions enormes de plantacions d'àloe vera. Enmig d'elles, custodiant, un baobab s'alça imponent amb el seu tronc majestuós i les seves intricades branques sense fulles com una persona despullada i proveeix de la única ombra que pots trobar en aquestes terres de tanta calor, així que són uns grans aliats de moltes persones i animals.

Un cop deixem la costa enrere el paisatge canvia completament. La terra es fa menys àrida i els cultius es succeeixen durant tot el camí. Cada tant trobem petits poblets on s'amunteguen a les finestres del bus venedors de fruita intentant tenir la sort de ser els triats pels pocs compradors entre tanta oferta. Qualsevol cosa que puguis necessitar a la teva vida algun venedor ambulant te l'oferirà a través de la finestra d'un autobús a Àfrica: tot tipus de menjar (pollastre, patates, cacauets, semoses...), begudes, sucs, verdures i hortalisses, barrets, camises, ulleres, mòbils, pintallavis, tallaungles, roba interior, una perruca, llibretes, raspalls de dents, una planxa, porta-cd's... i un llarg, llarg, llarg etcètera.

En tots els trencalls trobem animals i bicicletes carregant tot aquest gènere que anirà als pobles per ser venut.

Unes hores més tard el paisatge canvia completament i les muntanyes apareixen en la part posterior d'aquest meravellós decorat. Un cop aquí, la vegetació es torna més alpina i els cultius també canvien a mida que anem guanyant alçada. Després de moltes hores de bus amb els músculs adolorits, bruts i afamats arribem a Lushoto. El clima és humit i considerablement fred i ens trobem que cap dels hotels té aigua calenta així que ens hem de conformar amb que ens calentin un cubell d'aigua al foc i dutxar-nos l'un a l'altre. Un cop nets, anem a omplir l'estómac perquè es mereix un premi després d'haver aguantat tot el dia.

Lushoto és un poble de muntanya a 1200m situat al bell mig de les muntanyes Usambara que s'ha convertit en un lloc de vacances en la època colonial alemana i encara conserva esglésies i cases al més pur estil centre-europeu. És un poble molt tranquil i representa una excel·lent base per les excursions que volem fer per aquestes muntanyes.

En la primera d'elles ens proposem arribar a l'Irente View Point des d'on ens han assegurat que es pot veure una vista increïble de tota la vall. Enfilem a peu un camí de zig zag que ràpid ens fa guanyar alçada. Travessem frondosos boscos de pins, eucaliptus i plantacions de plàtan.Una olor familiar ens acompanya durant tot el dia i és que a les vores del camí trobem un gran nombre de mimoses entre la vegetació. Una parada obligada a mig camí és la Irente Farm on podem comprar formatge i pa fresc, i melmelada i vegetals orgànics. En aquesta granja porten a terme un projecte molt interessant d'agricultura ecològica i molt vinculat amb la comunitat.

Un cop arribem al final del camí les vistes són espectaculars, allà és on les Usambara s'acaben bruscament donant forma a uns penya-segats de més de 800 metres. Aprofitem per fer un pícnic amb els productes que hem comprat i així coneixem a un alemany que porta uns quants anys viatjant en moto per Àfrica i que en molt pocs dies té un vol de tornada des de Nairobi. El problema amb el que es troba és que per recuperar els diners del dipòsit que ha pagat per viatjar amb una moto europea per Àfrica, ha de presentar els papers conforme ha tornat fins Europa amb la moto, o bé, vendre-se-la. No pot tornar ja que no li queden temps ni diners necessaris, però tampoc la vol vendre perquè hauria de pagar més en taxes d'importació que el que trauria en la venda. Per tant, ens regala la moto a canvi de que la conduïm fins a Espanya i des d'allà li enviem la copia dels papers segellats i així poder recuperar els 4000 euros de dipòsit. Personalment em sedueix moltíssim aquesta idea però analitzant-ho fredament veiem que necessitaríem 3 mesos per arribar a Espanya després d'haver travessat tota Àfrica de l'Oest.

Amb la idea del viatge en moto al cap, decidim llogar-ne una a un noi del poble per tal de poder explorar tota la serralada que s'estén per més de 70Km. El camí que resseguim és preciós, ràpid pugem fins al capdamunt de la serralada, on les vistes dels boscos i dels camps de conreu són espectaculars, per tornar després a baixar i trobar-nos amb els rius que reguen els camps i proveeixen d'aigua potable a les comunitats rurals. La vida a les muntanyes és plàcida i alegre. Potser no tenen accés a cap servei sanitari ni tots els nens poden anar a l'escola però en canvi el que tenen és un tros de terra i animals amb els quals mai els hi faltarà el menjar. El llarg camí que emprenen molts d'ells cercant la falsa idea que a la ciutat podran guanyar molts diners, en la gran majoria dels casos els obliga a viure en unes condicions molt pitjors de les que tenien abans, sense feina, sense accés sanitari ni educació i molts finalment es veuen obligats a pidolar o a delinquir per sobreviure.

En canvi, a les comunitats rurals els nens juguen tranquil·lament a la vora de les cases mentre que pares i germans llauren o traginen aigua. Per a nosaltres, aquest panorama s'ha anat repetint a diferents països que hem visitat i sempre hem arribat a la mateixa conclusió.

Molt pocs mzungus s'endinsen tant a aquestes muntanyes com ho fem nosaltres, per això la benvinguda que ens fan els seus habitants és molt càlida. Els crits de jambo o habari es repeteixen constantment en els adults, mentre que els nens al veure'ns comencen a córrer com posseïts cap a nosaltres seguint la moto cridant tots a una MZUNGU!! És molt graciós veure l'alegria que pot causar en aquestes persones el sol fet de veure passar a dos blancs en una moto. La ruta és fa llarga i especialment freda quan creuem els boscos humits de les valls així que decidim parar a menjar alguna cosa i calentar-nos amb un te ben calent. L'únic lloc que trobem és un convent on ens reben un grup bastant gran de monges negres molt tímides i encuriosides amb la nostra presència.

Tot el camí de tornada ens acompanya un fred implacable i la pols vermella intensa que aixequem al nostre pas se'ns fica per tot arreu, però un cop més els crits dels nens ens aixequen l'ànim fent-nos sentir com si fóssim els reis mags després de passejar-nos tantes hores amb el braç aixecat saludant a la població.

Els dos dies més que passem a Lushoto aprofitem per fer passejades pels voltants i coneixem també un bon nombre d'espanyols i europeus que estan recorrent Tanzània amb motxilla. Les nits es converteixen llavors en tertúlies molt interessants sobre la vida, els viatges, la cultura de cada un de nosaltres, en fi moltes coses que no fan més que ensenyar-nos cada dia una mica més sobre altres persones i altres parts del planeta.

La següent parada que volem fer és el poble de Moshi, que es troba just a la falda del Kilimanjaro i si tenim prou sort amb el temps, veure'l des d'allà. El Kilimanjaro és la muntanya més alta d'Àfrica amb 5896m i tot i que sembla que hauria d'estar a territori kenyà, pertany a Tanzània per una ben curiosa raó històrica. En l'època de les colònies quan Kenya era dels anglesos i Tanzània era dels alemanys, la reina Victòria sabent que Kenya ja comptava amb algunes muntanyes altes, va decidir regalar-la al seu cosí el kàiser Guillem d'Alemanya i així va traçar les fronteres d'aquests dos països vorejant la gran muntanya deixant-la en territori de Tanganika.

Una tarda passejant pels carrers de Moshi un nen se'ns apropa i ens dona un fulletó publicitari del circ que s'acaba d'instal·lar a la ciutat. Es tracta del Circ Mama Afrika, una agrupació d'artistes de diversos països africans i que fan un espectacle que ens ve molt de gust veure. Cap dels dos hem estat mai a un circ i estem molt expectants. Arribem mitja hora abans de l'hora indicada i ens espantem en no trobar a cap altre espectador esperant. En uns minuts però, arriben dos busos amb nens i nenes de totes les edats que venen d'un dels col·legis privats de la ciutat.

El primer espectacle és realment increïble: surten 20 negres amb uns grans tambors i ataviats amb vestits tradicionals fan una sonora batucada. Després surten trapezistes, malabaristes de tota mena i contorsionistes, cada un d'ells realitzant unes coreografies bestials. El toc d'humor de la nit el posa un pallasso que convida a sortir a uns quants espectadors incloent-me a mi i ens fa simular una actuació d'una banda de rock fictícia sense instruments a la mà. Es molt catxondo, a mi em toca fer de bateria xiflat, a un noi de rastes li toca fer de cantant, a una noia li ensenya a presumir del seu cos mentre toca un teclat i l'últim component és un noi molt jove al qui treu la samarreta i el fa tocar la guitarra saltant d'una banda a l'altra i acabant al terra estirat. En tot moment el pallasso ens guia amb el seu xiulet com si d'una banda simfònica es tractés. El muntatge resulta molt graciós i tothom es mor de riure tot el temps que estem dalt de l'escenari. La Laura aprofita la clandestinitat de la foscor per gravar un vídeo i aquest és el resultat:

Marxem encantats de Moshi amb la bona sort de que al bus que agafem, coincidint amb la sortida del sol, podem veure finalment el Kilimanjaro, aquesta muntanya tan preuada, enmig dels núvols que la custodien.

El trajecte que fem ens fa creuar el país d'una punta a l'altra vorejant en tot moment la gran reserva del Serengeti. Aquest parc fa frontera amb el parc Massai Mara a Kenya i també aquí es troben totes les espècies d'animals que vam veure allà tot i que en menor quantitat ja que molts animals encara no han acabat la gran migració i es troben en terres kenyanes.
El recorregut de 18 hores es fa llarg i tediós, travessem diferents tipus de paisatges a mesura que avancem sud enllà. La part de carretera inicial es transforma al cap de poc en un camí de terra on la pols que entra per cada escletxa no ens deixa ni respirar. En aquestes terres la vida si que és realment difícil, amb una terra totalment àrida amb pobres conreus i on el vent aixeca aquesta pols que cega la vista i tenyeix de vermell tota superfície que troba.

Els grans trajectes que sovint fem i patim d'autobús comencen sent una lluita, a les 5 del matí enmig de la foscor, per obtindre el millor lloc del bus. La finestra si pot ser és una de les nostres eleccions, com també estar lluny del tub d'escapament, ja que llença una quantitat increïble de fum negre i converteix l'aire en irrespirable.
També preferim seure a la part posterior, on tot i ser la part on més pateixes els sotracs, si més no sempre hem pensat que tens més garanties de sobreviure en cas d'un xoc frontal. En aquest cas l'elecció la tenim fàcil ja que cap local vol anar a la part posterior, tots es barallen per estar a primera fila amuntegats contra el vidre i el conductor. Sembla que els agradi veure la seva vida passar a través del vidre brut i esquerdat preparats per sortir disparats en cas d'accident.

Un cop superades les primeres hores d'anonimat a dins del bus, amb els teus veïns més propers es comença a crear un clima més familiar on les molèsties i incomoditats del viatge passen de ser una cosa individual a una cosa col·lectiva. En aquest punt tothom s'ajuda, s'aparta per deixar passar, carrega trastos dels altres, comparteix menjar i conversa. En aquestes llargues xerrades és on sempre coneixem algú especial i compartim amb ells vivències i experiències de les nostres vides que son tant diferents.

En aquest trajecte coneixem a un home de 61 anys anomenat Noah, de Burundi. És refugiat polític a Tanzània des de 1972 quan el conflicte entre hutus i tutsis el va obligar a fugir del seu país. Des de llavors ha format una família a Tanzània amb 5 fills als que ha hagut de canviar el nom perquè els acceptin a l'escola ja que els nens d'altres tribus no són admesos.
Es guanya la vida fent de predicador per l'església ortodoxa irlandesa i parlant amb ell aprenem una mica més de swahili.
Ens diem adéu afectuosament amb la promesa de que ens escriurà una carta molt aviat!

L'illa dels esclaus i dels turistes

Després de la nostra parada a Lamu decidim orientar el nostre viatge cap al sud, és a dir, cap a Tanzània. Per arribar-hi, hem de des-fer les nostres passes al llarg de tota la costa kenyana tornant a passar per Mombasa.
Passem una altra nit en aquesta ciutat, aquesta vegada més còmoda per allò de que ja no és una desconeguda i al mati següent, ben d'hora, pugem dalt d'un bus que ens portarà a creuar la frontera de Lunga Lunga amb destí a la ciutat de Tanga.

Essent aquesta la primera frontera terrestre que creuem en aquest viatge ens trobem amb la eterna incertitud dels tràmits que exigiran per donar-nos el visat, l'humor de l'oficial de torn, la corrupció... Finalment tot va prou suau fins que arriba el moment de pagar els 50$ que val cada visat.
No és la primera vegada que ens trobem que l'única moneda acceptada és el dolar americà i per això els portem preparats, però en aquesta ocasió el problema resulta la data d'expedició dels bitllets: només accepten bitllets de dolar posteriors a l'any 2000. Els nostres bitllets són de l'any 1993 i 1996 així que després d'una bona estona de negociació i en veure que no tenim una altra alternativa, ens acaben agafant els més moderns, els del 96. Suposem que això ho fan per controlar més fàcilment els bitllets falsos, i que per això acaben cedint després de comprovar-los de dalt a baix i consultar-ho amb un mínim de 5 , amb altres oficials que descansen avorrits en les seves cadires.

Arribem a Tanga per una carretera en molt males condicions tot i ser un dels dos punts d'unió principals amb Kenya. Tanga és una de les principals ciutats industrials de Tanzània, i tot i estar a la costa, és bastant lletja i no invita a quedar-s'hi. Tampoc inviten els dos o tres mentiders de torn que intenten marejar-nos només baixar del bus, però això ja és gairebé una constant i quasi sempre sabem identificar-los i evitar-los. Aquesta vegada ens ho posen una mica més difícil perquè fins i tot convencen un policia local perquè ens doni la informació equivocada, però finalment aconseguim trobar el que busquem, un caixer per treure diners en la nova moneda i un transport per arribar a Pangani, a uns 50km al sud en la mateixa costa.

La nostra intenció a Pangani és buscar la manera d'arribar a l'illa de Zanzíbar sense haver de baixar fins a Dar es Salaam, una gran ciutat que es troba molt més lluny al sud i que no tenim cap interès en veure. Hem sentit informacions diverses sobre unes embarcacions que surten de Pangani fins a l'extrem nord de Zanzíbar, però no sabem si són certes, ni tampoc els dies que surten, horaris...
Com sol ser habitual tot és més fàcil del que sembla, i només arribar a Pangani trobem un noi que ens adreça a una agència on ens poden ajudar. Hi ha molt pocs turistes en aquest poble, però hem tingut la sort de que altres 4 motxilleros holandesos tenen els mateixos plans que nosaltres i podem unir-nos a ells en la barca que han llogat per fer el trajecte. No és una opció barata, però costa el mateix que el ferry de Dar es Salaam i ens estalvia molts kilòmetres i mals de cap.

Al dia següent, abans del que esperàvem, sortim quan encara no ha sortit el sol fins al moll on ens espera l'embarcació que ens ha de portar durant unes 5 hores fins a l'illa tant desitjada. No podem dir que és un trajecte tranquil, el mar no està especialment mogut però la nostra petita embarcació pateix les onades que no paren de colpejar-nos i quan deixem de veure terra i sabem que la nostra única guia es el sol que mantenim sempre a l'esquerra, els minuts i les hores comencen a semblar eterns. En tot això, un grup de dofins semblen venir a pujar-nos la moral i durant una bona estona ens segueixen nedant i saltant a la nostra vora.

Arribem a Nungwi, a l'extrem nord de Zanzíbar, després de 5 llargues hores, però la visió que ens espera ens fa oblidar l'esforç i els patiments del viatge... una platja preciosa de sorra blanca i aigües turquesa ens veu desembarcar com 6 nàufrags que arriben al paradís.
Tot i que Zanzíbar és un destí turístic important i està ben dotada de ressorts de luxe i turisme de tot inclòs, no triguem a descobrir la zona local més destinada al turisme alternatiu.
Després de negociar i pagar per avançat els primers dies, aconseguim un bon allotjament a una casa de 4 habitacions que encara està en procés de convertir-se en un hostal de motxilleros i on podem disposar de la cuina.

El seu propietari, l'Amoss és un jove molt il·lusionat amb el seu projecte i ràpidament es fa amic nostre i amb ell tenim llargues converses sobre els nostres respectius viatges i les cultures dels nostres països. Una de les coses que més desitja és una web on anunciar el seu hostal, però els pressupostos que ha demanat son desorbitats i no té esperances de tenir una en un futur mitjà.
Després de rumiar-ho una mica li oferim l'alternativa de crear un blog, que no és certament una web però satisfà plenament totes les necessitats que té d'un espai a internet. L'acord es tanca de manera que ens allotjarem gratis a l'habitació durant els dies que triguem a fer el blog, de manera que és la primera vegada que tenim una manera de finançar-nos el viatge sobre el terreny. Cada dia quan és pon el sol, seiem davant de l'ordinador i anem donant forma a la idea que té l'Amoss de la seva desitjada web, no sempre tenim llum elèctrica, ni connexió, així que de manera provisional i amb els recursos disponibles, el resultat es aquest: www.amossbackpackerszanzibar.blogspot.com
Una de les coses que més li entusiasma de la "web" és precisament un error que fa que surtin estrelletes de colors entre una foto i l'altra a la galeria, ja que a l'ordinador on vam fer l'slide-show no hi havia l'eina per veure el resultat final, i tot i que a nosaltres ens sembla una horterada, el client està encantat!

Impressionat com està de veure una dona fent anar un ordinador i el que per a ell és enginyeria aeroespacial (és a dir, html), introdueix el tema de la parella i el matrimoni. Ell es queixa de que no es pot casar perquè és massa car, tant per la despesa inicial a l'hora de pagar a la família de la núvia com per després haver de mantenir una dona a casa. A nosaltres ens costa de creure que encara funcionin regalant vaques i gallines a canvi d'una dona, d'una família que ja té ordinador i telèfons mòbils, i a ell li costa de creure que al nostre país casar-se amb una dona sigui gratuït i que depengui exclusivament que aquesta dona de fet vulgui casar-se amb tu.

A Zanzíbar el millor que es pot fer és observar l'espectacle natural que esdevé davant dels teus ulls i així passem dies mirant el mar i els seus canvis de marees, passejant per la sorra, fent snorkel entre coralls i eriçons, i finalment observant meravellats les monumentals postes de sol que fan que el cel canvii mil vegades de color fins tornar-se d'un taronja intens que dibuixa les siluetes dels dhows i les veles de les barques dels primers pescadors nocturns.

Les nits no són menys espectaculars i durant els dies que som allà, la lluna plena omple el buit dels talls d'electricitat diaris i podem passejar sota una ombra de lluna entre palmeres ara negres que retallen la seva forma estrellada contra el cel. A la platja, els restaurants locals treuen les seves taules a la sorra amb la sola llum d'una espelma i exposen els peixos i marisc fresc capturats al dia perquè puguis escollir-los i esperar mentre els cuinen a la barbacoa que està encesa al costat mateix. En aquestes nits de assaborir llagostes baratíssimes a la vora del mar, ens trobem amb la companyia de molts altres turistes dels ressorts, sobretot espanyols i italians, que s'apropen aquí atrets per l'atractiu de l'escenari.

Només deixem el nostre petit paradís de Nungwi per anar a visitar l'inevitable Ciutat de Pedra, Stone Town, que és el centre neuràlgic de l'illa i la seva principal porta d'entrada. Aquesta ciutat va ser durant el segle XIX el principal port de comerç d'esclaus de tota la costa africana, amb un tràfic de més de 50000 esclaus passant pel seu mercat cada any. Encara avui, els més grans es miren els blancs amb recel i una part d'antic temor.

Per arribar-hi agafem un transport col·lectiu anomenat dala-dala que resulta ser una experiència divertidíssima on tothom ha de col·laborar passant-se de mans en mans els equipatges dels altres, els sacs s'arros, les gallines o els bebès. Tothom riu amb els nostres primers intents de comunicació en swahili!
Ens costa dues hores senceres trobar un allotjament a Stone Town, ja que inesperadament tots els hotels estan plens i a més resulten ser caríssims. Només volem passar una nit i acabem trobant una habitació per 40$ que no es diferencia en res de les que hem anat trobant fins ara per menys d'una quarta part d'aquest preu. A pesar de ser tan turística i d'estar gairebé constantment acompanyats d'algun guia no desitjat o un venedor de souvenirs, Stone Town és una ciutat encantadora, i a l'interior de l'antic fort ens trobem amb la sorpresa de que hi ha un concert gratuït per promocionar una ong que es dedica a preservar la cultura i la música tradicional de Zanzíbar.
Al seu amfiteatre a l'aire lliure gaudim d'una nit de cants i danses tradicionals i en acabar ens tornem a sorprendre amb el mercat nocturn que s'estén als jardins que hi ha davant del fort a la vora del mar. Més d'un centenar de paradetes il·luminades amb llums de querosè ofereixen pinxos de peix i carn, pans de sèsam, sucs de canya... tot en un ordre impecable i amb tots els cuiners vestits de blanc i fins i tot amb el típic barret de xef.

Tornem a Nungwi per marxar al dia següent des d'allà, tornant a evitar Dar es Salaam, però aquesta vegada amb un dhow públic més gran i segur que transporta unes 20 persones locals i que ens ofereix la inoblidable experiència de navegar exclusivament a vela tot el trajecte de més de 150km fins a terra ferma.

Lamu i les parets de corall

Continua el nostre periple per la costa kenyana en direcció nord amb destí a la petita illa de Lamu, situada gairebé a la frontera amb Somàlia.
Els poblets de Lamu, mantenen l'atmosfera medieval i la cultura Swahili que temps enrere va dominar tota la costa de l'Indic. Al 2001 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, per protegir la seva increïble arquitectura amb construccions de corall i l'artesania en fusta de portes i balconades. Passejar pels seus carrers és com traslladar-se a un altre món, que no sembla Àfrica, ja que a l'illa no hi ha vehicles a motor excepte una mini ambulància i una vintena de motos que han arribat últimament i que no compten amb l'estima dels habitants. El mitja de transport és el burro, més de 3000 es compten en tota l'illa i hi ha fins i tot un santuari i una ong dedicats a aquests animals.

Arribem a Lamu després d'un llarg i penós trajecte per una carretera sense asfaltar i amb dos militars armats acompanyant-nos. Tot i que la situació de seguretat en aquesta part del país a millorat molt, encara es prenen algunes precaucions degut a la proximitat amb el país veí de dalt. Dalt del bus coneixem a una expat d'origen anglès que porta més de 17 anys vivint a Kenya. La seva feina és tenir cura de les mansions i iots dels europeus o americans mentre no hi són, i fer que tot estigui a punt, inclòs el personal de servei, quan ells arriben per les seves vacances. De fet algunes parts d'aquesta illa i sobretot la que hi ha just davant, Manda, estan plenes de grans mansions algunes d'elles pertanyents a importants polítics o famílies reals europees.
La Caroline ens convida a creuar des de terra ferma fins a la illa en la barca que la ve a buscar a ella, evitant així haver d'agafar el ferry públic. Ella es dirigeix directament a Shela, un poblet al nord, i tal i com ens el descriu ens agafen unes ganes tremendes d'anar-hi.

Shela ens sorprèn només baixar de la barca, realment és un lloc preciós que no esperaven trobar. Totes les construccions i cases estan fetes amb un gust exquisit digne de revistes de disseny d'interiors. Els seus carrers formen un laberint de parets de corall i cases blanques amb flors tropicals de tots colors, transitats per burros que passegen al seu aire i els seus tímids habitants, majoritàriament musulmans. Cada dia els pescadors busquen el refugi d'alguna ombra per exposar les seves captures: peixos, gambes, pops...

Passem un dies a les boniques platges de Shela, tot i que el clima és encara estrany i no permet que llueixin del tot, i el David aprofita el vent que recorre el canal per fer windsurf amb un equip llogat. Al nostre hotel coneixem un grup de 2 noies i un noi, tots de Cuenca. Una de les noies és una habitual de Lamu que ha vingut els últims 6 anys a passar diferents temporades aquí i està acompanyada del noi que ha conegut aquí que s'ha convertit en la seva parella. Intentem adaptar-nos els uns als altres per fer algunes activitats en conjunt però finalment optem per trobar-nos al final de cada dia per fer unes cerveses i prou. No sempre és fàcil, tot i les bones intencions, poder unir-se a altres persones durant uns dies, sobretot quan els altres tenen pressa perquè tenen pocs dies per viatjar o quan els pressupostos són diferents, dues coses que solen anar relacionades.

Al cap d'uns dies ens movem a Lamu Town, el cor de l'illa. L'ambient aquí és diferent amb els seus carrers plens de gent i de vida, sobretot el carrer principal que recorre tot el front amb el mar. L'arquitectura i les portes de fusta treballades ens segueixen impressionant cada vegada que ens perdem pels seus carrerons estrets i apareixem sense adonar-nos a la gran plaça amb l'antic fort o als mercats de carns, verdures i animals vius.
Als locals es reuneixen, així que baixa el sol i la calor no castiga tant per xerrar en rotllanes o jugar als seus jocs, el més popular d'entre tots ells el Bao Game.
Una tarda passem davant d'una petita llibreria i ens hi endinsem per canviar algun dels llibres que portem i ja hem acabat. Durant els viatges gaudim també de llegir àvidament, ja que les hores mortes ens ho permeten molt més, així que contínuament anem deixant llibres pel camí i trobant uns altres. Aquesta vegada trobem l'autobiografia d'Obama i es converteix en una de les nostres adquisicions, a falta d'alguna cosa millor. El llibreter s'ofereix a ensenyar-nos els secrets del Bao Game així que passem una tarda sencera aprenent les seves normes i jugant contra ell o altres visitants que miren encuriosits.
Aquest joc, també anomenat Mancala, es tracta d'un tauler de fusta amb 32 forats i es juga amb 64 peces que son llavors o menys freqüentment pedretes. Hi ha moltes maneres de jugar amb el mateix tauler i nosaltres arribem a aprendre 2 o 3 amb prou feines.
És un joc que es juga a moltes altres parts del món, i la seva similitud a indrets tant diferents fa pensar que té un punt d'origen comú. Tot i ser un joc d'estratègia on cal pensar bé els moviments, els experts juguen a un ritme trepidant i tenen moltíssima traça a l'hora de moure les petites llavors d'un forat a l'altre.
En una altra ocasió mentre juguem a escacs en un dels bars, ens trobem amb un home que s'ofereix per jugar contra nosaltres i resulta ser un mestre! Ens deixa bocabadats amb la facilitat que té per jugar i guanyar en molt pocs moviments i tot això amb la més absoluta modèstia. Quan li preguntem si coneix algú millor que ell ens diu: "És clar, Kasparov!"

Una de les visites que fem a Lamu és a una organització dirigida per una família espanyola. És tot un complex format per escola, dormitoris i clínica que allotja a més de 200 nens orfes o de famílies sense recursos i dona serveis a tota la comunitat. En la nostra visita no podem parlar amb el Rafa, que és el seu fundador, ja que ell i tota la família estan a Madrid per un casament, però una de les coordinadores ens fa de guia i ens ensenya totes les instal·lacions. A la clínica coneixem a un pediatra espanyol que ha passat un mes aquí i es troba en el seu últim dia. Ell ens explica alguna de les seves experiències, algunes d'elles bastant dures.

El David aprofita per fer un cop d'ull a les instal·lacions elèctriques, generadors i bateries així com a la sala d'ordinadors. Amb el director del projecte, revisem totes les instal·lacions per tal de veure si tenen alguna necessitat que puguem gestionar amb els fons del centre de cooperació de la UPC. Ens enduem una grata sorpresa al trobar que compten amb captadors solars i eòlics i un banc de bateries en molt bon estat. A més, en els pròxims mesos tenen previst que els hi arribi la xarxa elèctrica principal des del poble i per tant tenen les seves necessitats ben cobertes. La clínica que tenen també està molt nova i compta amb aparells força sofisticats. L'única petició que ens transmeten és per a la sala d'ordinadors ja que necessiten tenir més terminals per poder tenir menys alumnes per ordinador. Ara per ara han de compartir 5 ordinadors quan les classes són de 30 alumnes. Quedem que estarem en contacte en el futur per si es pogués cobrir aquesta necessitat o alguna de les que puguin sorgir. Marxem d'allà amb bones sensacions ja que tot sembla funcionar molt bé, els nens estan molt ben cuidats i es du a terme una gran gestió.

La costa swahili

Deixem Nairobi amb la necessitat de refrescar les idees, trobar el mar i banyar-nos a les aigües càlides de l'oceà Indic. Després d'uns dies a Nairobi pensem que a la costa trobarem la pau i la tranquil·litat que necessitem per acabar de submergir-nos i entendre més el país, la cultura i la seva gent.

Les coses a Nairobi passen molt de pressa. És una ciutat amb un intens caos circulatori i humà, sumats a una elevada contaminació, soroll a les nits i estrès diürn. A Nairobi conviuen dues realitats totalment diferenciades. D'una banda al centre es troba el districte empresarial i a un extrem de la ciutat estan els barris on els mzungus (els blancs en swahili) custodien autèntiques fortaleses armades formant el micromón on viuen. D'altra banda, a l'oest de la ciutat s'aglutina un dels poblats de barraques més grans d'Àfrica on es calcula que hi viuen més d'un milió de persones en unes condicions inhumanes.

Enfilem camí de Mombasa en un bus nocturn de 10 hores bastant confortable on pensàvem que podríem aprofitar el trajecte per dormir i estalviar-nos una nit d'hotel. No és ben bé així el que ens espera ja que la carretera que uneix Nairobi amb Mombasa, les dues ciutats principals del país, està completament destrossada i passem tota la nit dins una batedora humana amb rodes que ens fa impossible dormir més de dos minuts seguits.

Mombasa ha estat i segueix essent una important ciutat per la seva posició estratègica pel comerç. Anys enrere representava la porta d'entrada a l'Àfrica de l'Est gràcies al riu que desemboca a Mombasa i que ressegueix tota la geografia de Kenya fins al llac Victòria. Avui dia conserva un gran port on desembarquen mercaderies que faran el camí per carretera amb destí a Nairobi o Kampala.

La presència de musulmans es fa més que notable passejant pels carrers del centre on mesquites i madrasses es troben porta amb porta. De fet, més del 90% dels habitants de Mombasa son musulmans i es rumoreja que existeixen cel·lules actives de terrorisme islàmic que poden passar desapercebudes entre els seus habitants, fins i tot el mateix Bin Laden es diu que ve sovint per aquí... El ritme vital que seguim els dies que passem a Mombasa està marcat pel cant de les mesquites que ens desperta cada matinada i ens assenyala l'hora durant el dia.

En els seus carrers estrets plens de vida, trobem gran quantitat de botigues i petits comerços tant característics dels barris musulmans, però trobem massa degradats els edificis que anys enrere havien estat grans cases de mercaders.

Després de perdre'ns irremeiablement en el laberint de carrerons que conforma el barri antic, arribem al Fort Jesús. Va ser construït pels portuguesos al 1593 per intentar imposar el seu domini sobre els swahilis de la costa. Les seves muralles de pedra caliça coral·lina de més d'un metre d'amplada el converteixen en un edifici imponent a la vora del mar tot i trobar-se en un estat molt envellit.

A l'estació de matatus, nom amb que els coneixen les mini-van que cobreixen el servei de transport entre pobles, ens provoquen la primera gran enrabiada del viatge.
Tal com voltors davant de la pressa, se'ns tiren a sobre un munt de gent al veure'ns arribar a dos blancs amb les motxilles a l'esquena. Ens encerclen i tots criden mig Swahili , mig anglès, preus, destinacions, busos, i entre ells venedors ambulants que també intenten vendre'ns alguna cosa. Realment és estressant, molt estressant i caòtic, perquè s’empenyen entre ells, es criden i es barallen per obtindre la nostra atenció.
En tot això volem agafar un matatu que ens porti a Watamui, preguntem el que ens costa: 500 Ksh per persona diu el primer! sabem perfectament que ens està enganyant; 400, diu un altre, mentrestant intentem arribar a un home que està dins d’una caseta de fusta que sembla una mica més legal, ja que té com bitllets i una pissarra amb preus. Ell ens diu 300 per persona i ens assenyala a un noi que ve corrent des de un matatu. Ens fiem del que ha dit i el seguim fins que ens acomoda als seients davanters amb les nostres motxilles a sobre de les cames. Immediatament ens demana els diners i li paguem. En pocs minuts s'ompla el matatu amb 16 passatgers i ens posem en marxa. El noi que ens ha cobrat ja no el veiem i un altre més jovenet ens demana pel tiquet. El seu somriure el delata al veure el que hem pagat i immediatament ens fiquem a discutir amb ell per saber quin és el preu real del bitllet. Ell no ens ho vol dir però una senyora que va asseguda al nostre costat ens diu que són 150 per persona, bastant enfadada, perquè li diem que ens han enganyat. No és la primera vegada que ens passa això de que ens enganyen, però muntem un sarau bastant considerable amb el noi que s’encarrega de recollir els tiquets.

Realment no és culpa seva. A ell li han pagat el que està estipulat i l’altre és el que s’ha embutxacat amb els diners. Intentem fer-li veure que si ell no evita que facin això, el problema després amb els turistes enganyats i enfadats el tindrà ell i s’haurà d’estar discutint mentre és un altre el que surt beneficiat.
No li donem més importància de la que té i assumpte acabat: la propera vegada (com sempre diem) pagarem un cop a dins del matatu.

Finalment arribem a Watamu i aconseguim llogar una caseta a prop de la platja on passarem els pròxims dies. Watamu és un petit poblet coster amb una important presència swahili. La seva gent es dedica majoritàriament a la pesca i el poble està literalment ple d'italians, fins al punt que els locals parlen un italià perfecte i al petit supermercat es troben productes molt exclusius per ells. Això és degut als esforços que el govern italià va fer fa uns anys per promoure el turisme a aquesta zona, i gran part dels hotels i ressorts pertanyen a capital italià.

A Watamu venim a relaxar-nos i buscar el mar que tan ens agrada, però un element bastant típic de les costes kenyanes ens ho fa un pel difícil: els anomenats "beach boys". Es tracta de joves locals que patrullen les platges en busca de turistes per oferir-los tot tipus de serveis, des de tours d'snorkel, souvenirs... fins a companyia femenina. Porten un look molt occidental, com qualsevol "chulillo" de discoteca i sovint busquen turistes joves i soles per intentar atraure-les. En aquesta zona és fa bastant notable el turisme sexual, ja que es pot veure fàcilment parelles formades per local-turista sovint amb una gran diferència d'edat. Els beach boys ens segueixen incansablement cada vegada que intentem passejar per la platja, parlant-nos en italià, així que intentem evitar les àrees més turístiques.

Afortunadament, la part del poble on ens allotgem nosaltres es troba bastant allunyada dels grans ressorts i la massa d'italians, i podem gaudir de l'ambient local comprant verdures i pinxos de carn a les paradetes del carrer.
Un matí ben d'hora, surto a passejar sol aprofitant la marea baixa i dos d'aquests nois se m'acosten: "Ciao! Come vai? Snorkel trip?" "No gràcies, ja l'he fet" "Maybe you would like a nice woman..." "No, la meva dona m'espera a l'hotel, no vinc sol" "Cap problema! Molts homes ho fan així! Potser demà no vols passejar sol..." "No m'agraden els proxenetes." Després m'ofereix diferents tipus de drogues i acabo la conversa, deixant-lo parlant sol.

Un dels col·legues que hem fet ens convenc per fer una excursió per fer snorkel a la reserva marina de Watamu. Ja que aquesta vegada no podrem fer submarinisme hem decidit que aprofitarem per fer tot l'snorkel que puguem allà on trobem bones oportunitats.
Aquesta reserva es troba a 2 km mar endins i és una àrea on no està permesa la pesca, així que és rica en corall i espècies de peixos de tots colors. Per a la nostra sorpresa, un dels nois de la barca porta uns trossos de pa dur i ens els dona per que puguem alimentar els peixos de la nostra mà. Mentre estem a l'aigua, aquest noi llença el pa i de sobte apareixen centenars de peixos per tot arreu lluitant per endur-se un tros.

Es curiós veure l'efecte de les marees en aquesta costa, ja que hi ha una enorme diferència entre la marea alta i la baixa. En aquesta època de l'any a més, milers d'algues mortes ocupen la sorra blanca quan la marea baixa i deixa al descobert centenars de metres de roca i fons submarí.
Els joves pescadors aprofiten aquestes hores per capturar els crustacis més preuats. Surten descalços, immunes als milers d'eriçons amagats que hi ha, amb un petit cubell per casar crancs, pops... i després intentar vendre'ls als restaurants i hotels dels voltants.

L'oceà indic colpeja incansablement la costa, modelant els acantilats i foradant petites coves en la roca on s'amaguen milers de crancs. Les onades són imponents però tot i estar molt temptat durant tots els dies que hem passat aquí, finalment no m'atreveixo a ficar-me a l'aigua per fer surf. Fins i tot un amic que hem fet, el Mohamed, té una taula molt petita que li va regalar el seu germà que viu a Europa i me l'ofereix per provar-la però tot el fons on trenquen les onades és reef i no veig mai a cap surfista a l'aigua, així que no m'arrisco.

Passen els dies tranquil·lament a Watamu, on passem llargues hores llegint i jugant a escacs entre nosaltres o amb el nostre veí gal·lès del costat, que a més de parlar un anglès de Gales que ja és difícil de per sí, resulta ser tartamut, de manera que les partides d'escacs i les converses es fan molt més interessants i divertides.